Àmbit sanitari

No. El titular de les dades personals, i en concret de les dades que hi ha a la història clínica, sempre és el pacient. El centre sanitari, el metge, la mútua privada, etc. que elaboren la nostra història clínica són responsables de la informació que tracten, i l’han de custodiar, conservar i protegir.

Les històries clíniques es poden conservar en suport paper o electrònic, sempre que se'n garanteixi l'autenticitat del contingut i que en el futur es podrà consultar. Tots els accessos o modificacions de la història clínica han de quedar registrats, així com els metges i els professionals assistencials que hi han accedit o l’han modificat.

En les històries clíniques en paper, s’haurien d’utilitzar contenidors segurs que no permetin que persones no autoritzades recuperin la informació, i màquines destructores de paper. Pot ser adequat encarregar-ne l’eliminació a empreses que garanteixin la destrucció segura mitjançant un certificat.

En les històries clíniques en suport electrònic, els centres o professionals sanitaris han de fer un esborrat segur de la informació o, si escau, destruir físicament el suport o el dispositiu.

Els centres sanitaris, els arxius i els centres de documentació han de tenir un registre d’eliminació d’històries clíniques.

Els centres i serveis sanitaris que tanquen i els professionals que cessen l’activitat definitivament han de garantir l'accés a les històries clíniques que custodien, en benefici de l'assistència mèdica i dels drets dels pacients.

Quan un metge en exercici per compte propi cessa l’activitat, hauria d’avisar els pacients perquè puguin endur-se les seves històries clíniques i, si escau, lliurar-les a un nou professional. El metge pot consultar al seu col·legi professional sobre la manera com ha de gestionar aquesta situació, sense posar en perill els drets dels seus pacients i, si escau, destruir la informació que pertoqui amb mètodes segurs.

No. Es tracta de dos drets d’informació diferents:

• El consentiment informat en l’àmbit sanitari fa referència al deure de recollir el consentiment dels pacients que s’han de sotmetre a determinades intervencions més o menys invasives sobre el seu cos (exploracions, anàlisis clíniques, biòpsies, intervencions quirúrgiques, cures, tractaments mèdics, etc.). Cal explicar al pacient en què consistirà l’actuació perquè pugui decidir i autoritzar si s’hi sotmet o no.
• El dret d’informació que preveu la legislació de protecció de dades personals és un dret de tots els pacients. Els centres sanitaris no han de demanar el consentiment per tractar les dades que els faciliten els pacients per atendre’ls, però sí que tenen l’obligació d’explicar-los com utilitzaran les seves dades.

La informació que reben els pacients ha de ser concisa, transparent, intel·ligible i de fàcil accés, amb un llenguatge clar i senzill, en particular qualsevol informació adreçada específicament als nens. La informació s’ha de facilitar per escrit o per altres mitjans, inclosos, si escau, els electrònics.

El pacient té dret a demanar qualsevol aclariment que necessiti. Per fer-ho, pot adreçar-se al delegat de protecció de dades de l‘entitat responsable.

No. Demanar una signatura a un pacient sense haver-lo informat prèviament de quines dades es recolliran, per a quin motiu, a qui es comunicaran, etc., i sense que hagi pogut aclarir els seus dubtes, no és correcte. Cal facilitar la informació que exigeix la llei de manera que en quedi constància, i el pacient l’ha de poder entendre. Mai no s’hauria de signar en blanc, si no se sap a què s’associa la signatura. El pacient té dret a obtenir una còpia de qualsevol document que hagi signat.

Si, l’APDCAT considera que en funció de les circumstàncies del cas concret, pot concórrer un interès legítim del pacient per conèixer la traçabilitat dels accessos a la seva història clínica.

Podeu ampliar la informació en relació amb aquesta qüestió a partir del document Criteris interpretatius sobre l’aplicació de les normes reguladores i la tramitació de les reclamacions d’accés de les persones a la traçabilitat de la seva història clínica, aprovats conjuntament per l’Autoritat Catalana de Protecció de dades (APDCAT) i la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP). 

Sí. Si sospiteu que han entrat il·lícitament a la vostra història clínica podeu sol·licitar a l’entitat o institució responsable el registre d’accessos a la vostra història clínica o traçabilitat. En el termini màxim d’un mes us ha de facilitar un llistat amb el detall de cadascuna de les entrades produïdes. Si no us lliuren el registre d’accessos, teniu dret a interposar una reclamació davant l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades. Un cop disposeu del llistat, si hi detecteu accessos no justificats per raons assistencials o administratives, podeu presentar una denúncia davant l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades per infracció de la normativa.

En ocasions, el pacient no ha de conèixer tot el que inclou la seva història clínica, ja sigui pel seu propi interès o pel d’altres persones (per exemple, quan els professionals que l’atenen consideren que hi ha un estat de necessitat terapèutica o quan hi consten anotacions subjectives).

No. El pacient, com a persona afectada, pot exercir el dret a obtenir una còpia de tots els seus informes mèdics d’assistència. No hi ha cap obligació d’explicar a la clínica el motiu de la petició i, si es fa, això no justifica que es denegui la informació. Si la clínica es nega a lliurar-la, el pacient pot reclamar a l’APDCAT.

Sí. El dret a conèixer els propis orígens biològics inclou el dret a conèixer la identitat dels progenitors biològics. Aquest dret es reconeix als infants i als adolescents desemparats (persones adoptades, tutelades o ex-tutelades per l’Administració), un cop han assolit la majoria d’edat o s’han emancipat. Els sol·licitants han de poder accedir a determinada informació de la història clínica de la mare biològica que pugui ser rellevant per a la seva pròpia salut.

La titular de la història clínica és la dona que se sotmet al tractament de reproducció assistida. La seva parella té dret a accedir a les seves pròpies dades. Si un membre de la parella vol accedir a les dades de l'altre membre, contingudes en documents compartits, necessita el consentiment del titular. Les dades relatives als preembrions poden considerar-se informació titularitat dels dos membres de la parella, de manera que ambdós tindrien dret a accedir-hi.

No. En els casos de rectificació o supressió de les dades, la normativa de protecció de dades imposa el deure de bloqueig. Això comporta la identificació i reserva de les dades fora dels circuïts habituals de treball i que s’adoptin mesures que n’impedeixin el tractament, de manera que només estiguin disponibles per a jutges i tribunals el ministeri fiscal o les administracions públiques competents; en particular de les autoritats de protecció de dades, per exigir possibles responsabilitats derivades del tractament i només fins que aquestes responsabilitats prescriguin.

És important que la història clínica reflecteixi adequadament i de forma veraç les circumstàncies rellevants dels processos assistencials del pacient. Els errors en la data de la intervenció o en la identificació del metge responsable poden influir negativament en el tractament assistencial actual i futur (per exemple, pot impossibilitar que els metges comprovin si la recuperació del pacient entra dins de la normalitat, o pot impedir contrastar la informació amb els professionals que el van atendre). Per tant, la informació s’ha de rectificar.

No. L’assistència sanitària que es presta des dels centres i els serveis de la xarxa de salut pública no es basa en el consentiment dels pacients, sinó en les lleis que estableixen que tots tenim dret a rebre aquesta prestació (apartat 4.1 d’aquesta guia).

En canvi, la portabilitat sí que es pot sol·licitar als responsables (mútues privades, metges en exercici privat...) que tracten les dades de forma automatitzada i d’acord amb una decisió prèvia del pacient que ha contractat aquesta prestació.

La normativa sanitària estableix que les dades de la història clínica només han d’estar accessibles, amb finalitats assistencials, per als professionals sanitaris que han de tractar el pacient; aquests professionals han de protegir i respectar la confidencialitat  d’aquesta informació.

Mitjançant el dret d’oposició el pacient pot demanar, per motius relacionats amb la seva situació particular, que només determinats professionals tinguin accés a aquest episodi de salut. Ara bé, aquest dret es pot veure limitat si el centre sanitari pot acreditar que hi ha motius legítims imperiosos que han de prevaler (per exemple, si pot posar en perill l’assistència sanitària que rep el pacient o el bon funcionament del sistema de salut).

Atorgar el dret d’oposició no implica necessàriament que la informació se suprimeixi, sinó que per exigència de la llei d’autonomia del pacient cal conservar-la durant uns determinats períodes (apartat 1 d’aquesta guia).

El fet que l’exercici d’un dret no hagi de tenir l’efecte que pretén el sol·licitant (l’efectiva supressió d’una dada, per exemple), no justifica la manca de resposta. Al contrari, cal respondre igualment dins el termini d’un mes i explicar perquè es desestima la sol·licitud. Com que no s’ha atès el dret, es pot presentar una reclamació de tutela de drets davant l’APDCAT.

Us podeu adreçar al delegat de protecció de dades (DPD) del responsable del tractament. Podeu trobar les seves dades de contacte a la clàusula informativa que us ha de facilitar el responsable quan recull la informació.

De manera alternativa, i també si no esteu d’acord amb la resposta que us dona el delegat de protecció de dades, us podeu adreçar a l’APDCAT.

La comunicació de les dades de salut per telèfon comporta el risc de facilitar la informació a un tercer que intenti suplantar la identitat del pacient. Per aquest motiu cal evitar-ho, tret que s’hagin implantat protocols per identificar amb seguretat la persona que sol·licita la informació.

No. Tret que aquestes persones estiguin involucrades en l’assistència mèdica al pacient, l’accés seria indegut i vulneraria el principi de confidencialitat. El mer fet de treballar en un centre sanitari no permet accedir a la informació d’un company, sense el seu consentiment. El centre hauria de donar instruccions adequades als seus treballadors sobre aquesta qüestió. El pacient pot reclamar davant l’APDCAT o les autoritats judicials.

No, llevat que tinguin del consentiment dels pares (o dels nens, a partir dels 14 anys), lliure, específic i inequívoc, i si se’ls va informar adequadament. A més, si la fotografia permet deduir que pateix algun tipus de malaltia, el consentiment ha de ser explícit. La finalitat publicitària pot ser legítima, però l’atenció sanitària no comporta que es pugui difondre la imatge dels pacients.

La llei permet que es faciliti als familiars que ho sol·liciten un justificant amb informació del pacient que han acompanyat. Ara bé, en aquest justificant només hi ha de constar la informació mínima imprescindible perquè el treballador pugui demanar i gaudir del permís laboral que preveu la normativa laboral per poder acompanyar un familiar al metge.

Sí. Abans de facilitar qualsevol dada sobre l’estat de salut d’un pacient, els centres sanitaris s’han d’assegurar de la identitat de qui truca, de la seva relació amb el malalt i, si escau, de les indicacions que ha donat el pacient. Altrament, poden vulnerar la intimitat del pacient. És una bona pràctica que el centre pregunti al pacient quines persones de la seva confiança poden rebre informació, per exemple, sobre la seva evolució després d’una intervenció quirúrgica.

L’hospital pot facilitar el número d’habitació (que és una dada que forma part de la història clínica) només a les persones vinculades al pacient per raons familiars o de fet que l’acompanyen durant el procés assistencial. Per a la resta de visites, ho ha d’autoritzar el pacient.

Quan a criteri mèdic un pacient no té prou capacitat per prendre decisions sobre la seva salut (per exemple, per un accident greu o per malaltia mental), les persones que en tenen la representació o que hi estan vinculades per raons familiars o de fet poden accedir a la seva informació.

Sí, les persones vinculades al difunt per raons familiars o de fet, així com els seus hereus, poden demanar l’accés a la seva història clínica. Això llevat que el difunt no ho hagués prohibit expressament. L’accés d’un tercer a la història clínica motivat per un risc per a la pròpia salut s’ha de limitar a les dades pertinents. No s’ha de facilitar informació que afecti la intimitat de la persona difunta ni les anotacions subjectives dels professionals, ni que perjudiqui tercers.

No. L’accés a una història clínica sense el consentiment del pacient o sense una raó assistencial que ho justifiqui suposa una vulneració del principi de confidencialitat de la informació del pacient. Per tant, els professionals mèdics que, tot i treballar en el mateix CAP, hospital, centre sociosanitari, residència, etc., no estan implicats en el tractament assistencial d’un pacient, no han d’accedir a les seves dades personals.

Quan atenen un pacient per derivació d’una mútua col·laboradora amb la Seguretat Social, els centres sanitaris poden comunicar el diagnòstic del treballador sense el seu consentiment, amb la finalitat de gestionar les prestacions econòmiques i l’assistència sanitària derivada de contingències professionals, així com per al seguiment i control de la incapacitat temporal del treballador.

Sí. Quan es tracta d’una assegurança obligatòria, la llei permet als centres sanitaris reclamar a les companyies asseguradores l’import de l’assistència sanitària prestada als assegurats d’aquestes companyies. Per fer-ho, l’entitat ha de poder comunicar dades dels pacients per acreditar que s’ha prestat l’assistència sanitària reclamada.

Sí. Si les dades són necessàries per exercir el dret de defensa o el compliment del contracte d’assegurança, l’hospital pot comunicar les dades de salut del pacient als seus advocats o a la companyia asseguradora del mateix hospital o dels metges denunciats.

No. L’aportació de dades relatives a la salut és estrictament voluntària.

Sí. En aquest cas, l’enregistrament d’una intervenció quirúrgica no respon a una finalitat assistencial, sinó que té finalitats de docència, de manera que el pacient pot autoritzar el tractament de les imatges. L’enregistrament no es pot fer si el pacient no ho consent. Per utilitzar les imatges o altres dades en docència o en publicacions científiques, cal que el pacient no sigui identificable.

Els pacients, o els seus representants, poden autoritzar que hi hagi alumnes en formació presents en el seu procés assistencial (per exemple, en una exploració o revisió mèdica). Els metges haurien de limitar la presència d’alumnes quan es consideri inadequat per la situació clínica, emocional o social del pacient.